Henry Fielding, O diari de uma viagem a Lisboa

Quan visites una ciutat estrangera al principi els noms et sonen exòtics i misteriosos. En uns dies es converteixen en part de la teva rutina, després s’esvaeixen i no els tornes a veure més. La mirada que tens sobre aquesta ciutat és per força diferent a la dels seus habitants, perquè et fixes en moltes coses que la gent no mira perquè està encaparrada en el seu petit món quotidià.

Afirma Mariona que, urbanísticament, Lisboa és una ciutat decadent, no només per les façanes descurades sinó sobretot per l'abandó dels pisos del centre. Encara així, és una ciutat amb molt d’encant, que no tot el món sap valorar. Malgrat els intents de renovació urbana per a la Baixa (facilitats pels terratrèmols i incendis) Lisboa continua tenint el regust de la metròpolis sense colònies; un regust de pasteis de nata i bica que es trasllada als seus barris. L’Alfama, de cases blanques i places on l’espai públic pren forma de llençols i roba íntima al vent. En el Barrio Alto es barregen els restaurants de fado per a turistes amb les "adegas" de racions inacabables de feijoada i bacalhau à braz.

Una mica apartat del centre, enmig de la zona d'avingudes noves, es troba el barri d'Arco do Cego (1927) impulsat pels "aplicats" urbanistes de Salazar. L'accidentada orografia ha potenciat i mantingut l'ús dels elèctricos (tramvies) i els elevadores (funicular), marginant els vehicles privats de la zona amb major història. Els elevadores i els seus conductors et traslladen a altra època amb un ritme lent i ineficient que només els badocs sabem gaudir. El que més ens agrada a nosaltres és el de Bica, que recorre un carrer amb molta pendent com un caragol mandrós.

La ruta dels miradouros: Lisboa és una ciutat per ser mirada des de totes les perspectives. En ella vam trobar nombrosos racons que ens ofereixen una vista parcial de tota la ciutat. A través de la ruta dels miradouros el puzzle es fa fotografia. Castelo Sao Jorge, Graça, Santa Luzía,... i el de Santa Caterina, el nostre preferit. Des d'aquest últim, enfront del Mar de Palha, es pot practicar el que a nosaltres més ens agrada: "ver passar navios" (dedicar-nos a la vida contemplativa).

Lisboa cara a cara. Una altra opció que vam escollir va ser agafar un ferri que creua el Mar de Palha fins als peus del Corcovado (Casilhas) i on només hi ha antics magatzems. Aquí vam ensopegar amb un parell de restaurants a la vora del riu-mar des d’on gust (del peix) i vista (del perfil lisboeta) es confonien. Atenció, us recomanem que si teniu capital per a invertir, penseu en aquesta zona de magatzems abandonats, que algun urbanista fashion intentarà renovar per a convertir-la en una nova centralitat.

De la zona de la Expo '98 no parlarem, perquè no és encara ciutat, és clarament artificial sense dinàmica urbana. El temps dirà.

Els carrers i les places: No hi ha grans espais públics, més aviat un es troba amb moltes placetes i racons (les estufes, fredes i calents, i el Jardí Botànic són un oasi enmig de l'enrenou llatí). D'entre totes les places, destaquen el Rossío i la Praça da Figueira, per la seva senzillesa i amplitud.

No us oblideu de donar-li records a aquell home assegut entre el Rossío i la rúa del Ouro, al costat del cafè Nicola. Aquells que heu estat allà sabeu de qui parlem (no s'oblida fàcilment).

MT i JA